Valoració de Wake up communication

He aconseguit un repte. Sí, ras i curt. No sóc massa constant en gairebé res, més aviat sóc una tastaolletes, així que el fet d’haver arribat gairebé al cap del semestre hi haver seguit l’assignatura –bé això rai, això ja ho acostumo a fer-, més aviat, haver tingut paciència per posar-me un, dos i fins i tot tres cops per setmana a dinamitzar el blog, per mi ha estat un desafiament. Així que d’entrada, almenys, un aprenentatge a nivell personal, organitzatiu i de disciplina ho ha estat.

L’assignatura se’m va presentar una mica com un mal de cap. Al llegir el missatge del Santi vaig veure que havíem de fer disset entrades, disset! Mare meva, vaig pensar, no tinc pas tant a dir, o potser si, però com? Què he de dir? He de ser breu? Molt acadèmica? Un altre cop m’assetjaven els dubtes. Ja ho faré bé jo això? Sóc d’aquelles que he encetat mil diaris i no n’he acabat ni un, i ara resulta que he de fer un blog on de forma gairebé setmanal he d’omplir-lo d’informació. Però vaig sentir-me més relaxada quan tot seguit vagi veure que els nostres articles havien de ser sobre lectures recomanades, bé, semblava que veia la llum al final del túnel. Així que vaig pensar, vinga, anem-li a posar títol a tot això, i de seguida se’m va passar pel cap “desperta”, “wake up”, en definitiva per mi era un despertar, un aixecar-me a fer quelcom que no havia aconseguit mai, fins avui.

La meva dèria en fer que les coses quedin seguint un estil determinat i continu, em va portar a remenar hores i hores les plantilles que m’oferia wordpress, i com sempre em decantava per les de pagament. Finalment vaig decidir-me pel tema Twenty-eleven, i he comprovat que ha estat un tema recurrent en molt altres blogs de companys. Bé, amb el tema enllestit, ja tenia ganes de donar-li forma, vaig pensar que fora bo crear una imatge, i dit i fet, phosohop en mà, vaig començar a dissenyat quelcom que fos fresc i seriós alhora. No sé si ho he aconseguit gaire, cada cop que veig el groc canari del fons em fa mal a la vista, però d’entrada em va agradar com va quedar. No sé si és de formació professional, però quan consulto un blog m’agrada que la informació estigui ordenada, que segueixi una línia estilística, ja sigui en la tipologia com en l’estructura dels textos. Tot plegat, és el que he intentat fer amb Wake up communication: el titular en negreta, un subtitular queexposés de forma resumida de què parlaria, una foto –sempre he intentat fer-les de la mateixa mesura i intentant incloure un text en elles-, i tot seguit l’article. Potser no és el més important del blog, però penso que ajuda a veure’l més ordenat, i seguint una línia determinada.

El blog considero que m’ha quedat un xic acadèmic, he procurat estructurar bé els textos, corregir les formes gramàtiques i ortogràfiques, intentant mostrar els conceptes bàsics de les lectures. Al principi, potser feia textos massa llargs – a banda de crear un blog en aquesta assignatura també estic cursant la matèria d’Hipertext, allí em treballat el fenomen blog, i fan èmfasi en que preferim textos curts, acompanyats d’imatges o altres multimèdia-, així que arran d’aquesta descoberta, vaig decidir fer els articles un poc més curts, intentant incloure el màxim d’informació de les lectures, donant una visió oberta.

Potser sí que m’ha mancat el fet de no haver mostrat un to col·loquial, un mica més de distensió o fins i tot apuntar una mica més el meu parer sobre la temàtica, en definitiva un blog és un quadern de bitàcola on tenim llibertat per dir-hi la nostra. En aquest cas m’he cenyit molt, potser massa, en les lectures, potser inclús hagués pogut enfrontar diferents pensament de diferents autors, les seves teories, etc. D’altra banda, crec que el blog en general, ha esdevingut un bon portal on trobar les diferents propostes sobre les teories de la comunicació. A més a més, vaig crear una nova pàgina on vaig introduir entrevistes en format vídeo d’alguns dels autors treballats, per tal que es convertís en un portal per saber-ne més sobre els temes a estudiar.

Tota la feina per a dur a terme aquest bloc, tot i que enriquidora, a voltes m’ha resultat feixuga, llegir els mòduls i les lectures no era pas una feina breu, a més a més sumat-hi la feina de les altres tres assignatures que actualment faig aquest semestre i la compaginació amb la vida laboral. He dedicat a aquesta assignatura moltes més hores de les que he dedicat mai a qualsevol altra, però la feina, a l’ésser engrescadora i quelcom nova, ha suposat, com deia a l’inici, més que un repte. En definitiva ha resultat una bona forma d’analitzar tot el material, que potser d’altra forma deixem pel final, o a voltes fem una lectura en diagonal. El fet d’haver de treballar-lo per enriquir el blog també m’ha ajudat a comprendre i adquirir uns coneixements d’una forma amena i distesa.

En total, fins a dia d’avui, he publicat divuit entrades, més la pàgina que he anomenat “Per saber-ne més”. Cada cop que feia un post l’enllaçava al fòrum de l’assignatura perquè la resta de companys i companyes n’estesin assabentats i així aconseguir una millor dinamització del portal. Vaig plantejar-me obrir un Twitter i una pàgina al Facebook per enllaçar allí també continguts, però no utilitzo la primera xarxa social, i la segona la consulto ben poc, així que vaig desestimar-ho.

D’altra banda, potser el que lamento més és no haver interactuat amb altres blogs d’alumnes de l’assignatura, al principi vaig fer alguna aportació però després no vaig insistir-hi més. Punt negatiu per la meva banda, ja que crec que un blog també s’alimenta de comentaris i reflexions d’altres, i aquest fet també m’hagués ajudat a comprendre, des de la visió de la resta de companys i companyes el seu punt de vista dels materials treballats. En definitiva un blog és un portal d’opinió.

Wake up communication ha tingut un total de 188 visites –essent el dia 21 de maig el que va acollir més visites, un total de 12-, i sis comentaris. A més a més afegir que el post “La guerra del mons” fou rebloguejat per dos companys d’aula. Amb visites des d’Espanya, França i el Regne Unit, i un total de disset seguidors, sent el hashtag “massmedia” el més popular, vaig intentar mantenir un ritme constant en la publicació de continguts, tot i que algunes setmanes no vaig poder penjar-ne cap, el mes de maig fou el més fèrtil en publicacions, amb un ritme de tres per setmana –al marge lateral dret del blog podeu consultar el calendari-.

Finalment, m’agradaria afegir que l’assignatura m’ha ajudat a entendre millor els mitjans de comunicació des d’una perspectiva social, econòmica i política, coneixent i entenent la història de les diferents perspectives teòriques, i veure com les institucions que composen els mitjans de comunicació incideixen de forma clara en la societat. Els canvis tecnològics també han tingut un valor important en termes de comunicació, i veure la gran força que tenen aquest com agents de transformació social. Tot plegat m’ha ajudat a comprendre millor el món que envolta els mitjans de comunicació, i a fer-ne una lectura més analítica incidint amb la dimensió ideològica i la fiabilitat de cada un d’ells, essent conscient que molts cops els mitjans són instrument de propaganda i persuasió. Sempre he intentat mostrar una lectura crítica i reflexiva, però ara considero que tinc millors eines per enfrontar-m’hi.

Les conclusions de Chomsky

Noam Chomasky junt amb Edwuard S. Herman, en el seu llibre Los guardianes de la libertad: propaganda, desinformación y consenso en los medios de comunicación de masas prenen com a fil conductor i objectiu principal investigar sobre la relació de la imatge dels mitjans de comunicació i la seva realitat. I ens mostren com aquest mitjans desenvolupen un “propòsit social”, i aquest no és altre que el de defensar la forma econòmica, social i política dels grups de dominen l’Estat i la societat del país.

Actualment, sembla que els mitjans siguin més independents i provocatius amb la autoritat, però sempre ha estat així? Doncs, segons afirma Chomsky, davant de l’anàlisi de mitjans que han fet de la dècada passada, els mitjans de comunicació “liberals” estaven presumptament enfrontats a l’administració conservadora. Els autors han agafat i estudiat els exemples de mitjans que havien anat al límit amb la seva independència i desafiament a l’autoritat, com serien per exemple les informacions sobre l’ofensiva del Tet. Però, tot i com manifesten els autors tals informacions també foren esquitxades pel sistema de propaganda de l’Estat del moment. No oblidem tampoc els fets de la guerra del Vietnam, exemples flagrants de tergiversació.

Molts però, creuen que els mitjans recolzen poc a l’Estat, creuen que hi juguen un paper en contra, aquest és el cas de la Freedom House que condemnen als mitjans per la falta d’entusiasme a l’hora de anar de la mà de les decisions de l’Estat. Però cal considerar doncs, que els mitjans dels Estats Units funcionen com un sistema de propaganda d’Estat totalitari? De fet podem veure debats, crítiques, dissidències, però de quina forma? Escanyades pels principis que constitueixen el consens de l’elit?

Però i els mitjans privats, pequen de la mateix error? Segons l’autor, aquest no són més que venedors d’un producte, per tant el seu “propòsit social” exigeix també que la interpretació que els mitjans de comunicació donen del món, reflecteixi els interessos i preocupacions dels venedors, els compradors i les institucions governamentals i privades dominades per tals grups.

Certament, els periodistes són conscients del funcionament del sistema, es cenyeixen a ell però també veuen enmig de les escletxes un fil de llum per escapar-hi de tant en tan. Molts cops, però la humanitat i integritat dels periodistes es veu atrapada per unes direccions inacceptables, recordem en relació al tancament de Canal 9, com molts periodistes estaven collats a escriure el que es dictava seguint la ideologia de la cadena.

Ens trobem davant doncs, d’institucions ideològiques efectives i poderoses que duen a cap una funció propagandística de recolzament al sistema? Quan hi ha de veritat darrera cada noticiari? Què ens volen vendre? Ens quedarem asseguts esperant a que ells ens posin el plat a taula o ja comença a ser hora que busquem, siguem reflexius, crítics i analítics amb la informació?

Chomsky, un model de propaganda

Professor del prestigiós Institut Tecnològic de Massachussets i reputat lingüista crític sobretot amb els mitjans de comunicació nord-americans que els caracteritza com a model de propaganda, Noam Chomsky, amb la seva tesi ha obtingut una gran acollida entre els cercles intel·lectuals d’arreu del món. La seva anàlisis sobre els mitjans de comunicació de massa es fa des de la perspectiva de l’economia política, on es considera que tals mitjans serveixen per a mobilitzar el suport per als interessos particulars que dominen l’estat i l’empresa privada.

Els mitjans de comunicació de masses actuen com a sistema de transmissió de missatges i símbols per el ciutadà mitjà amb la única finalitat de divertir, entretenir i informar, alhora que els inculca uns valors determinats per tal d’integrar-se a les estructures institucionals de la societat. Però què passa quan hi ha un control monopolític sobre els mitjans de comunicació?

En el cas nord-americà, tal i com sosté Chomsky, hi ha un consens entre les grans oligarquies públiques i privades entorn d’un determinat nombre de valors i principis que es presenten com a compartits. Però no sempre hi ha consens. Als Estats Units hi ha una concentració mediàtica molt alta, on la televisió i la ràdio públiques tenen un abast força limitat; no obstant hi ha iniciatives que sovint tenen un important impacte social, cultural i polític i col·laboren en gran manera en la revitalització de comunitats i barris.

L’autor que empra l’expressió fabricació del consentiment per tal de definir el paper dels intel·lectuals com a agents d’ideologia i fabricants d’opinió ens les societats d’Occident, constata que hi ha cinc filtres principals en la construcció de les notícies:

1)   Magnitud, concentració de propietat, riquesa del propietari, i l’orientació dels beneficis de les empreses dominants en l’àmbit de els mitjans de comunicació. Des de fa un segle enrere, ja hi havia una limitació en la producció de nou mitjans de comunicació, pel cost important que tot plegat comporta. Però qui està darrera de les empreses existents? Chomsky ens mostra un quadre amb les vint-i-quatre empreses més importants, corporacions amb ànim de lucre que mouen grans fortunes, a més que compten amb accions molt valorades a nivell financer. Sumant-hi que darrera està el negoci fet amb banquers i inversionistes comercials. No podem obviar, doncs, que aquest mitjans estaran condicionats per tots aquest agents financers, en seran el seu primer filtre cap a la notícia.

2)   La publicitat, com a font primària d’ingressos. Els anunciants tenen una autoritat molt forta sobre els mitjans de comunicació, en definitiva en són un suport econòmic cabdal. I ens manifesta: les eleccions dels anunciants són les que influeixen en la prosperitat i la supervivència dels mitjans.

3)   La submissió o la presumpció de veracitat de la informació proporcionada pels governs, les empreses i els “experts” subvencionats pels dos anteriors. Segons Chomsky: els mitjans de comunicació de masses estan immersos en una relació simbiòtica amb les fonts d’informació poderoses, tant per necessitat econòmica com per reciprocitat d’interessos. Posa com a exemple el Pentàgon, la Casa Blanca, i el Departament d’Estat com a nuclis centrals de l’activitat informativa, ells tenen un poder, se’ls hi atorga una veracitat per la seva posició, això no vol dir que la tinguin.

4)   El “càstig”, com a recurs per a disciplinar els mitjans de comunicació de massa o dit d’altra banda: “con el mazo dando”. Accions individuals o organitzades davant de declaracions o mitjans de comunicació per tal de manifestar una opinió contraria. La retirada d’anuncis per part d’anunciants pot resultar un cop molt fort sobretot pel que comentàvem en l’anterior filtre.

5)   L’anticomunisme, com a religió nacional i com a mecanisme de control. El comunisme, el fantasma temut pels propietaris, la seva oposició s’ha convertit en el primer principi de la ideologia i de la política occidentals. Les revolucions soviètica, xinesa o cubana van ser un trauma per moltes elits occidentals, el triomf del comunisme sembla ser el pitjor dels resultats imaginables.

Chomsky continua argumentant que les notícies procedents de les fonts principals de l’establishment satisfan les màximes exigències dels filtres i són ràpidament adaptades pels mitjans de comunicació.

D’altra banda, a l’autor i també els seus col·laboradors se’ls hi han fet diverses crítiques, vegem l’exemple de Postman que ens diu el següent: Chomsky no té en compte que molt abans de l’arribada de les grans corporacions públiques i privades la societat capitalista sempre hi ha hagut una part de la societat que no vol saber, sinó que, per contra, vol ser distreta i divertir-se fins a morir.

Noam Chomsky i Edward S. Herman, Los guardianes de la libertad. Propaganda, desinformacion y consenso en los medios de comunicación de masas, Barcelona, Crítica, 2000

 

La postmodernitat de Jameson

Frederic Jameson, crític i teòric literari d’ideologia marxista, obtingué el seu reconeixement per la seva anàlisis de les tendències modernes de la cultura contemporània, especialment després de publicar el llibre Postmodernism, or the cultural logic of late capitalisme. Per aquest, la postmodernitat seria la claudicació de la cultura davant la pressió del capitalisme organitzat, allò que es manté despès que el procés de modernització hagi conclòs, tot plegat ho recull a la Teoria de la postmodernitat, obra que va ser guardonada amb el Premi Hoberg.

Entenem per postmodernisme un determinat període històric que es postula com a posterior a la modernitat, apareix al llarg del terç central del segle XX, amb un compromís rigorós amb la innovació, el progrés i la crítica. Jameson, ens fa una crítica d’aquesta època, i de forma descriptiva veurem que l’entén com quelcom que ja porta al títol el seu llibre: la lògica cultural del capitalisme avançat. Si per “modern” entenem el que es oposat a lo clàssic, a l’antic, també podem manifestar que allò anomenat “modern” és quelcom que dins del present, està més pròxim al futur. Així doncs, “postmodernisme” o “postmodernitat” és allò que situem després de la modernitat, o el que respecta a l’estil artístic: allò que succeeix al modernisme. D’aquesta forma, Jameson, ens menciona que podem saludar l’arribada del postmodernisme des d’un punt de vista essencialment antimodernista.

L’autor ens parla d’Habermas, aquell que procura mantenir la promesa del liberalisme i el contingut essencialment utòpic de la primera ideologia burgesa universalitzadora. Tant Habermas, com també ho farà Adrono, intentaran rescatar el que ambdós veuen com el poder essencialment negatiu, crític i utòpic dels grans alts modernistes.

Jameson parla de antimodern, postmodern, promodern i antipostmodern; tot plegat, es caracteritza per l’acceptació d’aquest nou terme i per tant per certa ruptura decisiva entre els moments modern i postpodern, independentment de l’avaluació que es faci d’aquests. Jean-François Lyotard, per la seva banda proposa que: el propi compromís vital amb lo nou i lo emergent, amb una producció cultural contemporània o postcontemporània avui àmpliament caracteritzada com a “postmoderna”, es comprengui com a part integrant d’una reafirmació dels autèntics alts modernismes anteriors. En sí mateix, molt similar a les aportacions d’Adorno. Doncs, tot plegat ens indica que els postmodernisme no segueix a l’alt modernisme, sinó que el precedeix el prepara.

Manfredo Tafuri, per la seva banda, ens mostra una visió particular, potser fins i tot un xic fosca: creu que és impossible la transformació radical de la cultura abans de que es produeixi una transformació radical de les pròpies relacions socials. Aquest pensament, és molt coherent amb la tradició marxista clàssica.

Jameson afegeix: l’assumpte és que estem a dins de la cultura del postmodernisme fins a tal extrem que el seu repudi facilista es tan impossible com complaent i corrupta és qualsevol celebració igualment facilista d’ella. Així per tant, dins d’aquest anàlisis cal doncs, fer també una judici igual tant per la societat com sobre els artefactes en qüestió. I segueix: sembla més apropiat avaluar la nova producció cultural dins de la hipòtesis de treball d’una modificació general de la cultura mateixa, amb la reestructuració social del capitalisme tardà com a sistema.

Jameson ens parla de la teoria postmodernista basant-se amb un discurs crític de l’arquitectura, el cine, la narrativa, les arts visuals, i en l’obra estrictament filosòfica. I conclou en que la postmodernitat és una crisis de la historicitat, alhora ressalta el fet de la connexió entre cultura i economia, i el factor indústria o mercat que serà qui posarà els punts a les is, la lògica cultural del capitalisme.

Frederic Jameson, “Teorías de lo postmoderno”, en Teoría de la postmodernidad, Madrid, Trotta, 1996, Págs. 85-96

Baudrillard: cultura i simulacre

El filòsof i sociòleg francès Jean Baudrillard, fou un dels grans teòrics postmoderns i un feroç crític de la societat de consum. Enceta el seu llibre “Cultua y simulacro” amb una referència a Borges i els cartògrafs de l’Imperi: el territorio ya no precede al mapa ni le sobrevive. En adelante será el mapa el que preceda el territorio y el que lo engendre. La precessió de simulacres, on tot plegat seria esborrat per la simulació, com si res ja fos real, s’han aniquilat tots els referents.

Per Baudrillard s’ha dut a terme una suplantació de el que és real, pels signes del que és real. Succeeix l’hiperreal, una realitat paral·lela que serà un abric per l’imaginari, i de tota distinció entre lo real i l’imaginari. L’exemple en seria Disneylàndia: la realitat creada a partir d’un univers de ficcions.

Mayos en el seu article Baudrillard y la Sociedad del simulacro menciona les següents anotacions fetes pel filòsof francès: el destí i la condició de les societats avançades actuals es que qualsevol fet tendeix a degradar-se com a tal i a passar a ser espectacle o objecte de consum, al marge que sigui verídic o fals. En les societats avançades on vivim sotmesos en les tecnologies ens fa allunyar, potser, de la “realitat” o “veritat” de les coses. Baudrillard, ja va destacar la interferència constant de qualsevol traç de “veritat” com la característica clau de la societat avançada: tenim molta informació, massa informació, però tenim la veritat? Tot plegat està manipulat? Degradem la informació? Tot és un simulacre?

Baudillard per parlar-nos dels simulacres ens posa el clar exemple de les figures representatives de Déu, i es pregunta: continuarà sent la instància suprema que sol s’encarna en les imatges com a representació d’una teologia visible? O es volatilitzarà, potser en els simulacres, els quals, pel seu compte, despleguen el seu poder de fascinació, substituint el seu aparell visible de les icones de la idea pura i intel·ligible de Déu? Les figures representatives seran la simulació de nostre senyor? Aquestes figures modifiquen la nostra veritat? Iconoclastes i iconòlatres “enfrontats”.

Jean Baudillard s’atreví a afirmar que la Guerra del Golf na va existir. En què basà tals afirmacions? Doncs, l’autor opina que vivim en un espai híper real on els fets, fins i tot els més impressionants, es comporten com a simulacres i acaben essent viscuts com a espectacles. Fou evident que la guerra ocorregué, passà sobre un territori, i es desencadenaren un seguit de conseqüències i morts, però Baudillard parla sobre la mediatització del succés, i les emocions barrejades amb espectacle. Resumint, érem conscients del que passàvem quan engegàvem la tele o miràvem el diari; som conscients del que passa per les campanyes humanitàries que ens retraten com viuen els nenes del tercer món, i mentrestant aquí fem concerts per recollir fons per ells, fem un espectacle de rock de tot plegat. Cultura i simulacre.

Jean Baudrillard, Cultura y simulacro, Barcelona, Kairós, 1978, págs. 1-15.

Gonçal Mayos, Baudrillard y la sociedad simulacro, Universitat de Barcelona, 2010

Mauro Wolf: la teoria culturològica

La teoria culturològica es caracteritza fonamentalment per estudiar la cultura de masses, posant de manifest els elements antropològics més importants i la relació que s’instaura entre el consumidor i l’objecte de consum. Si els estudiosos de l’Escola de Frankfurt ens parlaven d’un abans i un després dels mitjans massius, la teoria cultrològica pensa que la cultura d’una comunitat és molt més amplia de tot el que imposen els mitjans. Morin afirma que no es admissible creure en poder reduir la cultura de masses a una sèrie de dades essencials que permetran distingir-la de la cultura tradicional o humanista.

Alhora, Morin creu que la cultura de masses és controladora, contenidora, censuradora, i al mateix temps tendeix a corroure i disgregar les demés cultures. Alhora, puntua que aquesta és sincrètica i que tot plegat va molt unit a la homogeneïtzació entre dos grans sectors presents a la cultura de masses: la informació i la ficció, això ens porta a una contaminació entre el que és real i el que és imaginari.

Un altre fet importantíssim, i que ja hem parlat en altres post, és on floreix la cultura de masses, o m’és ben dit, d’on s’alimenta. Bé, Morin opina que allí on el desenvolupament industrial i tècnic crea noves condicions de vida que disgreguen les precedents cultures i fan aparèixer noves necessitats individuals. Creixen doncs les vides irreals, les vides fictícies que volen assemblar-se als protagonistes de les sèries del moment, imitadors de clixés publicitaris, princeses sense príncep i parelles perfectes.

Wolf en el seu text també ens fa menció dels cultural studies, l’objectiu d’aquest és l’estudi de la cultura pròpia de cada societat contemporània com un terreny d’anàlisis conceptualment important, pertinent i teòricament fonamentat. Els estudis culturals atribueixen a la cultura un valor que no és només reflexiu o residual, i per això s’han d’estudiar les estructures i els processos a través dels que les institucions de les comunicacions de masses sostenen i reprodueixen l’estabilitat social i cultural.

Al llarg del llibre La investigación de la comunicación de masas, Wolf ens parla de la evolució i història dels communication research, i com aquest han estat influenciats per diferents teories comunicatives. El model comunicatiu de la teoria de la informació extret de Escarpit ens diu: la perspectiva dels teòrics de la informació és semblant a la dels treballadors de correus que han de transmetre un telegrama. Així, si per la teoria de la informació són importants els aspectes vinculats al significant, la observació de que el missatge per al destinatari humà, adquireix un significat i pot tenir molts sentits possibles.

Segons McQuail, els massmedia són un fenomen massa complex per ser representat per un model convencional (…). Les comunicacions de masses estan en gran part caracteritzades per la desigualtat, el subjectivisme, la irracionalitat i la disfuncionalitat.

Mauro Wolf, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Barcelona, Paidós, 1994. Págs. 112-154

Stuart Hall, codificació i descodificació en el discurs televisiu.

Stuart Hall, teòric cultural i sociòleg jamaicà establert a Anglaterra, fou una de les figures més destacades dels estudis culturals britànics; també va fundar la revista New Left Review, òrgan d’expressió clar de la nova esquerra britànica. Autor d’una gran quantitat d’articles, els seus estudis giren entorn del concepte gramcià d’hegemonia i la seva relació amb els mitjans de comunicació i la cultura popular.

En aquest text, Codificación y descodificación en el discurso televisivo, ens suggereix que en l’anàlisi cultural la interconnexió de les estructures i processos socials amb les estructures formals i semiòtiques és absolutament crucial. Mirem que passa, per exemple, en un succés històric retransmès per televisió: doncs que els successos han de convertir-se en històries abans de poder ser un succés comunicatiu, el llenguatge doncs, domina però no subordina el procés històric. El missatge codificat emès ha de ser comprensible serà descodificat pel receptor.

Hall ens posa un altre exemple: les estructures institucionals de la radiodifusió. Amb les seves estructures institucionals i xarxes de producció, les seves rutines organitzacionals i infraestructures tècniques, són totes necessàries per la producció de programes. Doncs, qui dóna el tret de sortida al missatge és la producció. D’altra banda, les estructures radiodifusores, en aquest cas, han d’emetre un missatge codificat en forma de discurs comprensible, aquí entren en joc les regles formals del discurs i el llenguatge.

L’autor ens apunta un altre exemple on la codificació i la descodificació serà molt simètrica, el gènere hollywoodiense de les sèries b de l’Oest, on l’univers moral de bons i dolents, herois i bandolers era molt clara. Tot i que el grau de violència era elevat, nens i nenes, aprenien a llegir aquestes series com a “jocs”, segons expliquen investigacions de Himerlwit. Tals westerns al tenir una estructura estereotipada era menys propens a generar una imitació violenta que altres produccions. Hall ens remarca també que en totes aquestes pel·lícules de l’oeste, lo que les audiències estaven rebent no era violència sinó missatges sobre violència. D’altra banda, Robert Marshow ens senyala que el western no és sobre la violència sinó sobre codis de conducta.

Hall, també apunta una observació d’Eco: la semiòtica ens mostra l’univers d’ideologies fixades en codis i subcodis dins de l’univers dels signes. I afegeix: aquestes condicions de “reconeixement” per part de l’espectador constitueixen un dels codis perceptius fonamentals que comparteixen tots els membres d’una cultura.

Nogensmenys, l’autor ens fa menció de l’estructura de dominació com un fet cabdal i ens suggereix que les diferent àrees de la vida social estan emmarcades en esferes connotatives dotades de significats preferents o dominants.

L’espectador contínuament s’està enfrontant a una comunicació sistemàticament distorsionada, enlloc d’una informació transparent.

Stuart Hall, “Codificación y descodificación en el discurso televisivo”, en CIC (Cuadernos de Información y Comunicación), 2004, nº 9, Pàgs. 210-236 

 

La teoria crítica de Mauro Wolf

Wolf inicia el seu apartat sobre la teoria crítica anomenant-la l’advocat del diable de moltes communication research. Busquem les arrels d’aquesta teoria, aquesta s’identifica amb el grup d’estudiosos del Institut für Sozialforschung de Francfort, on el seu director fou Max Horkheimer. Aquest degut a l’arribada del nazisme hagué de tancar les seves portes, llavors ja se’l coneixia com Escola de Frankfurt. No fou fins als anys cinquanta que reobrí les seves portes de nou, i ho va fer seguint la mateixa identitat que als seus inicis, tal i com ens descriu Wolf: acompanyar l’actitud crítica respecte a la ciència i la cultura amb la proposta política d’una reorganització racional de la societat, capaç de superar la crisi de la raó.

Per l’Escola de Frankfurt hi han passat diferents autors, des de Horkheimer a Adorno, fins a Marcuse o Habermas, tots ells han abordat diferents temàtiques que tenen com a base fonamental estudiar les dinàmiques pròpies de la societat de la seva època. Marcuse defineix la teoria crítica com l’organització de la vida en la que el destí dels individus depengui no de l’atzar i de la cega necessitat d’incontrolades relacions econòmiques, sinó de la programada relació de les possibilitats humanes.

Alhora, en el seu text en fa palès del control de la indústria cultural, aquesta tot ho controla i també és la que decideix el què hem de consumir. Ja no som individus que decidim pel nostre compte, lliurement, sinó que estem en mans d’una societat que ens manipula com li convé, així ho afirmen Adorno i Horkheimer: la totalitat del procés social es perd irremeiablement de vista, és ocultada: l’apologia de la societat és intrínsecament unida a la indústria cultural. L’usuari, és presoner d’aquesta indústria, doncs la seva individualitat està suggestionada per la indústria cultural.

Ens fa al·lusió als massmedia, eina d’aquesta indústria, tot el que aquests comuniquen ha estat organitzat per aquesta indústria amb el fi de seduir als espectadors a diferents nivells psicològics; existeix una manipulació del públic, en el cas de la televisió hi ha un estira hi arronsa, sembla que ens diguin una cosa però ens en colen una altra, ens envien unes ordres, prescripcions, proscripcions que nosaltres rebem asseguts tranquil·lament al sofà de casa.

Alhora, Lazarsfeld descriu quatre nivells successius en l’aplicació de la teoria crítica:

a)    una teoria sobre les tendències de fons que porten a una “cultura promocional”

b)   els anàlisis de fenòmens específics per il·lustrar que contribueix a reforçar la tendència dominant.

c)    Les conseqüències que es presenten sobre l’estructura de la personalitat

d)   Les consideracions sobre possibles alternatives.

Així doncs, la teoria crítica base els seus estudis en com motivar a la societat uniforme i diversa a actuar lliurement i pluralment, sense deixar-se captivar per la indústria cultural que tot ho aclapara.

Mauro Wolf, La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Barcelona, Paidós, 1994. Págs. 90-111

Adorno i Horkheimer: la indústira cultural.

Theodor W. Adorno, fou un filòsof, musicòleg i sociòleg alemany, un dels representats més importants de la Teoria crítica de l’Escola de Frankfurt i de la filosofia marxista. Max Horkheimer, filòsof, sociòleg i professor alemany, també fou un dels pares de la ja anomenada Teoria crítica, que influïda pels corrents del marxisme occidental, elaborà una critica de la cultura en el context del capitalisme tardà. Doncs, ambdós pensadors de l’Escola de Frankfurt van ser els primers en emprar l’expressió “indústria cultural”, van estudiar aquest concepte en La indústria cultural: Il·lustració com a engany de masses.

En aquest text aborden la creixent influència de la indústria de l’entreteniment, la comercialització de l’art, i la uniformització de la cultura, tot plegat, es mostren contraris a aquests fets. Segons aquests, cine, ràdio i revistes constitueixen un sistema. I sostenen que: la unitat visible entre el macrocosmos i el microcosmos mostra als homes el model de la seva cultura: la falsa identitat de universal i particular.

La indústria cultural no ha fet més que produir en sèrie, tot en funció o degut a l’economia actual. Els alts executius, volen patrons iguals, per consumidors similars. Consumidors de sèrie a o de sèrie b, sembla ser que tots tenim la nostra casella assignada, el món sencer es conduït a través del filtre de la indústria cultural, doncs la producció capitalista ens encadena, sotmetent-los a tot allò que aquesta els ofereix.

Alhora ens afirmen que: quan més sòlides es tornen les posicions de la indústria cultural, més brutal i sumàriament pot permetre’s procedir amb les necessitats dels consumidors, produir-les, dirigir-les, disciplinar-les, suprimir inclús la diversió: per al progrés cultural, no hi ha límits. Quantes nenes han volgut ser princeses i quants nens futbolistes? La indústria ha creat una sèrie d’estereotips, que sembla que s’han de reproduir a la societat, podem deïcidi si volem jugar-hi, o no? Els autors ressalten: oficialment, ningú ha de rendir comptes sobre el què pensa. A canvi, cada un està des del principi tancat en un sistema d’esglésies, cercles, associacions professionals i altre relacions, que constitueixen l’instrument més sensible de control social.

Poc abans de finalitzar el text recauen amb el fet que: és massa evident que es podria viure sense la indústria cultural: és excessiva la sacietat i la apatia que aquesta genera necessàriament entre els consumidors. Volem viure sense aquesta indústria? O ens atrapa aquesta indústria cultural de la mentida permanent on nosaltres en som els seus peons?

Theodor Adorno y Max Horkheimer, “Industria cultural: la ilustración como engaño de masas”, en Dialéctica de la ilustración, Madrid, Trotta, 1994, Págs. 165-213

La guerra dels mons

Devien ser cap allà a les vuit de la tarda d’un 30 d’octubre de l’any 1938 (justament la vigília del dia que els Estats Units s’aixeca engalanat de carabasses per celebrar Halloween), que el jove Orson Welles junt amb deu actors i una orquestra, s’endinsava pels passadissos de la Columbia Broadcasting de Nova York per donar el tret de sortida a l’adaptació radiofònica de la novel·la del britànic H.G. Wells La guerra dels mons.

 El que va ocórrer aquella nit, ja és història. El guió d’Howard Kock –que anys més tard escriví, entre altres obres, Casablanca- narrat per Welles, van generar un fenomen fantàstic que va entrar a les llars americanes sembrant el caos i la incertesa; tot i que no es va amagar que es tractava d’una història de ficció, tan a l’inici com al final de la presentació de ràdio-teatre se’n feia menció, aquella emissió de la dramatització de l’obra de Wells va agafar per sorpresa tan als artífexs com a la resta de població yankee, la invasió dels alienígenes havia començat, dos mons havien entrat en guerra.

 L’ús de la ràdio com a eina comunicativa es comença a utilitzar durant la Primera Guerra Mundial, el seu principal valor rau que és una preuada eina sen se fils i permet mantenir el caràcter reservat de les comunicacions. No fou fins l’any 1920 que es comencen a emetre les primeres transmissions radiodifoses per entreteniment, aquest fet es produí a la ciutat de Buenos Aires, Argentina, a la terrassa de Teatre Coliseu. Però no fou fins a les rondades de l’any 1926, amb la creació de la cadena NBC i la segona BBC anglesa, que la ràdio no estengué el seu ús amb finalitats comercials i propagandístiques, aquest mitjà passà a convertir-se amb l’eina de comunicació social més potent, i fou llavors que esdevingueren les primeres teories sobre l’impacte de tals mitjans sobre la massa.

“ Los que pretenden controlar las opinioes y creencias de nuestra sociedad, recurren cada vez menos a la fuerza física y cada vez más a la persuasión de las masas”

Paul F. Lazarsfeld i Robert k. Merton

L’enginyosa idea de Welles semblava posar de manifest l’omnipotència dels mitjans de comunicació social –encara que estudis posteriors constataren que la incidència d’aquell episodi només va afectar una petita part de l’audiència-. Però per quin motiu es va desencadenar una voràgine pels carrers de Nova Jersey, Nova York i altres indrets dels EEUU? Quin precedent havia? D’on sorgia la por? Segons Wolf, els mitjans de comunicació són eficaços sempre que el receptor els hi atribueixi aquesta eficàcia a més a més afegeix: la influencia de las comunicaciones de masas sería incomprensible si no se considerara su importància respecto a los criterios de experiència y a los contextos situacionales del público[1]. Els temps no eren pas tranquils, d’una banda es començava a veure la llum al final del túnel de la Gran Depressió, d’altra banda, estava latent la por a una guerra provocada per l’Alemanya Nazi, doncs els temps eren totalment propicis per a l’extensió del pànic.

Però pel que sembla, el pànic va ser més mediàtic que real. L’endemà, Americà s’aixecà amb la portada del New York Times on es feia ressò del programa, el que semblava aparentment un noticiari –encara que no real, però per alguns així va ser-ho- va convertir-se amb el que realment era: entreteniment. El guió resultava trepidantment creïble, les descripcions detallades de l’incident, a més a més, s’hi sumava la intervenció de personatges experts: científics, militars, polítics. Per què no havien de fiar-se de tals informacions? On començava l’entreteniment i acabava la informació veraç i real? El poder de la ràdio semblava haver-se confirmat, molts fins i tot asseguraven haver vist marcians!

Merton i Lazarsfeld apunten que els mitjans de comunicació poden incloure’s entre els narcòtics socials més directes i eficaços[2], en el cas de l’emissió de Welles, semblava ser que els mitjans van tenir la capacitat de generar el pànic massivament. Aquesta bala màgica o agulla hipodèrmica afectava a cada individu per separat que reaccionava davant de la noticia emesa. Però no tothom reaccionà de la mateixa forma. Això sí, la premsa sensacionalista –potser empipada perquè la ràdio li estava traient protagonisme, i per tant l’havia de deixar en evidència- s’alimentà del debat, i acusà a Welles d’haver utilitzat un format, el dels noticiaris, per exposar quelcom que estava lluny del que realment era, creant farses entre la població.

De nou ens han colat un gol, anunciat, però per l’esquadra. Sens dubte la ràdio va servir per informar als ciutadans americans, però Orson Welles, aquell 30 d’octubre, més que distreure als oients amb novel·les de ficció va jugar a confondre informació i entreteniment.

“ Muchos toman a los medios de comuniación de masas como blanco de sus críticas hostíles, porque sienten que han caído en la trampa”

Paul F. Lazarsfeld i Robert k. Merton

 A les acaballes dels anys trenta, època en que succeeix la retransmissió -període que coincideix amb l’etapa d’entreguerres-, els mitjans de comunicació són entesos principalment com a instruments d’influència directa, poderosa i eficaç i els seus efectes, com a efectes persuasius. Tot plegat potser pel bagatge que es duia atès al pes que la propaganda tingué en el sí de dictadures totalitàries. El fet es que diferents teories sorgeixen que intenten explicar els efectes dels mitjans de comunicació de masses, La guerra dels mons respongué al model estímul-resposta? De fet, el senyor Welles elaborà un missatge que impactà al receptor i tingué un revolt, fou llavors l’audiència un objecte passiu talment manipulat i influenciat pel mitjà?

De fet, no fa pas massa que en Jordi Évole potser va voler fer una mica de Welles amb el fals documental Operación Palace. Poca broma, a casa es preguntaven: com pot estar passant això? Fins ara no ho desvetllen?? Si aquell 23 de febrer vam estar a punt de fer les maletes i tocar el dos capa a França! Ningú ens va advertir de la broma fins al final i tu, innocent, menjaves el pastel que et servien. Cal preguntar-nos, doncs, quina dosi de veritat consumim diàriament, a la ràdio, a les notícies, als diaris. Es tracta tot d’informació real, veraç o ens la foten per l’equadra?

                                                                        ***

Bibliografia

Busquet, J., Medina, A.,Sort, J. (2010). Mitjans de comunicació digital. Mòdul 2. Barcelona: FundaciO UOC

Lazarsfeld, P. i Merton, R. (1992) Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada, en AAVV: Industria cultural y sociedad de masas. Caracas, Monte Ávila

Wolf, Mauro (1994). La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Barcelona: Paidós.

 

[1]Vegeu: WOLF, Mauro (1994). La investigación de la comunicación de masas. Crítica y perspectivas, Barcelona: Paidós. Pàg. 79

[2]Vegeu: Lazarsfeld, P. i Merton, R. (1992) Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada, en AAVV: Industria cultural y sociedad de masas. Caracas, Monte Ávila. Pàg. 244